Un paisatge literari: l'Aiguabarreig

L'Aiguabarreig és el punt geogràfic on conflueixen l'Ebre, el Segre i el Cinca. Un lloc estranyament energètic i misteriós. Enmig de camps suaus d'oliveres i ametllers, s'aixequen uns turons més o menys àrids entre els quals s'estén una gran massa d'aigua de mil colors. Com una pintura a l'oli, cada riu ofereix la seva pinzellada, el seu matís diferent. Entre tots conformen serpentines verdes, negres i ocres, i s'inicia un moviment compost de l'aigua, que es belluga i recargola fantasmagòricament. Aquest espectacle aquàtic em recorda el cel del quadre “La nit estrellada” de Van Gogh. Una mena de paisatge sobrenatural a cavall del cel i el purgatori que si hagués existit fa quatre segles hagués protagonitzat llegendes endimoniades i baixades a l'infern. Fa més de cinquanta anys que l'antic poble de Mequinensa contempla l'escenari dessota l'aigua. La construcció de la presa va obligar a desplaçar el municipi, amagant per sempre la vila vella. L'antiga carretera -que desapareix de cop com una macabra muntanya russa- ens recorda que potser aquest fruir místic de les aigües sigui cosa de l'energia ofegada. Si voleu contemplar tota la nostàlgia que desprèn aquest Big Bang de l'Aiguabarreig, podeu fer-ho des del castell medieval d'enfront. És, tanmateix, un emplaçament únic per rellegir Camí de Sirga de Jesús Moncada.

I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics

Us deixo una informació que us agradarà. L'entitat Tallers per la Llengua organitza la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics. L'esdeveniment tindrà lloc el dissabte 22 d'octubre al celler Pardas, a Torrelavid (Alt Penedès). L'objectiu: aprofundir en el coneixement de tots aquells aspectes que afavoreixen el canvi d'hàbits lingüístics dels catalanoparlants. Tot i que el coneixement de la llengua en el nostre país està assolint uns nivells molt propers als desitjables per a la normalitat, la freqüència d'ús no: està estancada o retrocedeix. Si us interessa sentir els arguments dels experts al respecte, ja podeu córrer a inscriure-us-hi.

Una anècdota i un aire

L'altre dia uns amics que havien compartit pis, recordaven batalletes i parlaven del noviet de la seva antiga arrendadora. No recordaven el seu nom i es referien a ell com “el pureta”. Explicaven que el tio era més aviat rarot i que quan es trobaven per parlar de temes del pis, cada vegada que sortia la paraula «gas», pronunciava amb cara de boig el cognom del propietari, «Gasch». Allargant la “a” i tallant en sec la “c”. «Gaaaaaaask». A continuació reia entre dents, com si el joc de paraules li provoqués una gran satisfacció. Els amics, com us podeu imaginar, flipaven. Més tard van recordar el nom del paio: Enric Casasses.

M'ha fet gràcia aprofitar l'anècdota per treure del calaix aquesta magnífica poesia, “Un aire”, publicada al llibre Calç l'any 1996. Enric Casasses, veu del moviment, diguem-li, de la contracultura, ens presenta un poema sumptuós, gruixut i segons alguns, essencialista. Jugador imparable de paraules i sons -els meus amics en donen fe-, ens acosta la nit i el seu misteri. Si voleu una metàfora d'aquelles maques, diré que com un far enmig del mar, els seus versos són ràfegues de llum que s'apaguen i ens deixen a les fosques.

UN AIRE

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les boles,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.

Benvinguts al bloc!

Amb permís de Pere Quart, empraré el nom de "La vaca de la mala llet" per camuflar-me en el món virtual. Vull parlar de llengua i literatura (però possiblement acabi parlant de tot i força), i si foto la pota o dic alguna cosa més o menys irreverent, prefereixo passar desapercebuda. Ja m'enteneu.

Així mateix, amb aquest pseudònim vull reivindicar la figura de l'escriptor sabadellenc. Enguany comptem vint-i-cinc anys de la seva mort, i aquesta ciutat de fàbriques i socialistes repentinats sembla que no recordi l'efemèride (en Juli, en Roc i en David no compten).

Us deixo -i així inaugurem oficialment la pàgina- amb la protagonista d'aquest espai, "La vaca de la mala llet", una vaca una mica malcuada, ei, però amb els seus motius. La poesia on apareix,  "Vaca suïssa", es va publicar l'any 1937 al llibre Bestiari i és una paròdia de "La vaca cega" de Joan Maragall. Que la gaudiu!

VACA SUÏSSA

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.